PASSES AL BAR

Hauré d’esperar.

Les úniques llums enceses que queden són les de damunt de la barra,  els canonets de vidre que pengen de les làmpades reflecteixen a la paret jocs de llums i colors com en un calidoscopi. Les taules, de marbre esmerilat pels milers de culs de got que les han fresat, tenen les respectives cadires a sobre, potes enlaire. He dit  totes? No, la de sota l’escala encara no, com sempre. Gotets buits i enganxosos s’hi acumulen al damunt, arrenglerats i el borratxo del barri hi refrega indolent els colzes de l’americana bruta de licor vessat. Que no es cansa mai de beure aquest home?

La cambrera frega les darreres rajoles de mosaic, blanques i negres, col·locades com en un escaquer i rondina perquè ja no les pot fer netes de velles que són, les blanques groguegen i les negres han perdut el tint a base de rentades, com les calcomanies al final de l’estiu.  El taverner ja ha quadrat la caixa, s’ha guardat els diners i ha desconnectat la vella cafetera que rebufa pel depressor, alleujada. L’home aprofita la inèrcia del calderí per fer-se l’últim cafè i s’hi aboca unes gotes de rom.

Encara hauré d’esperar.

La cambrera que ja s’ha canviat de roba, es llepa un dit i es ressegueix una carrera a la mitja com si la pogués aturar, s’encén un cigarret mentolat i enfila cap a la porta a l’hora que gruny un -fins demà-  insuls i rutinari. L’home de la taula, obre un ull vidriós, alça el cap, riu no sap de què, senyala un quadre de propaganda de Martini Rosso que hi ha a la paret davant seu en el mirall del qual s’hi ha vist reflectit i després es desploma de nou damunt la seva pròpia agonia d’anís sec i moscatell.  El cantiner, amb dificultat, l’acompanya a la porta com cada dia i s’assegura que, recolzant-se a la paret, el borratxo arribi fins el seu portal tres finques més avall del mateix carrer. Quan torna a la barra apura d’un glop el cafè que li queda, aboca un altre raig de rom al mateix got i en beu una mica. Encén la ràdio i el violí  d’Stephane Grappelli  li fa aclucar els ulls d’emoció, una rialla se li dibuixa a la cara, la primera del dia. I l’última. S’asseu en un extrem de la barra i degluteix lentament el rom que li queda, amb els ulls tancats, escoltant les darreres notes d’una excel·lent versió de Blue Moon.  

Encara  hauré d’esperar una mica més.

Apaga la ràdio just quan començava el butlletí informatiu, l’ignora i sense acabar de recollir els gots que queden entra dins el petit office, agafa la cartera, es posa l’americana per sobre les espatlles, apaga els llums i a les fosques camina fins la porta, des del carrer abaixa la persiana metàl·lica i el soroll desperta un gos que lladra mandrós no gaire lluny. Després es fa el silenci.

S’ha acabat l’espera, ja puc sortir.

Ara al bar només arriba la claror d’un fanal del carrer que entra per la finestra alta que hi ha damunt la porta i encara filtrada per un dit de pols. El primer lloc on vaig quan els ulls s’acostumen a la nova llum, és a la taula encara bruta que abans ocupava l’ebri veí. M’encanta apurar els culs de got que ha deixat, dolços i enganxosos. Després passejaré per la prestatgeria dels licors bons, sempre hi ha alguna sorpresa. A la vitrina de les pastes hi trobo un donut sec. De sobte m’arriba una olor penetrant, irresistible. Tanco els ulls i em concentro en l’aroma, ressegueixo el fil d’olor amb els narius dilatats i finalment arribo al lloc on és més intensa, obro els ulls i davant meu un bon tros d’emmental  em nega la vista, em ve salivera, bado la boca per clavar-li mossegada i de repent... 

CLAP !!

Veig el pèl deslluït d’un parent llunyà enganxat entre la fusta i el metall al costat del formatge olorós. És el darrer que veig. Sota meu el parany per ratolins, la meva mortalla. Res més.